El grup que va sacsejar l’art català… i només va durar un sospir
Hi ha grups que duren dècades i d’altres que, en quatre dies, ja han fet història. I no parlem de bandes de música de festa major, sinó d’uns artistes que als anys 50 van decidir que Catalunya necessitava aire fresc… i ho van fer sense demanar permís.
El Museu de Valls en té la prova a les seves parets: una exposició que recorda com set noms van posar-se sota un absis romànic, van "somriure" a la càmera de Català-Roca i, de cop i volta, es van convertir en sinònim d’avantguarda.
La història de l’art català està plena d’episodis que semblen fets per a una sèrie de Netflix: grups que apareixen, es barallen amb la tradició, incomoden al sistema i desapareixen tan ràpid com han arribat. El Grup Taüll n’és un d’aquests. Set artistes, una foto mítica sota l’absis de Sant Climent de Taüll i un llegat que, setanta anys després, encara ressona.
Un nom que ve d’una foto
El 1955, en plena postguerra, quan la cultura catalana semblava condemnada a la grisor, Francesc Català-Roca dispara una fotografia que acaba batejant un col·lectiu sencer. Són Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Modest Cuixart, Marc Aleu, Joan Josep Tharrats, Jaume Muxart i Jordi Mercadé. Set estils diferents, però un mateix objectiu: dinamitar la comoditat estètica i apostar per la modernitat.
Aquella imatge no era un simple retrat. Era la declaració d’intencions d’una generació que mirava enrere —cap al romànic català— per poder mirar endavant. Una mena de “back to basics” artístic, però amb la voluntat de reinventar-ho tot.
Set estils, una mateixa rebel·lia
El Grup Taüll era un còctel estrany: Tàpies i Tharrats amb l’abstracció, Guinovart, Muxart i Mercadé amb l’expressivitat i Cuixart i Aleu amb un punt màgic. La gràcia és que no tenien un “manual d’estil” com els grups de WhatsApp, però sí una mateixa actitud: rebutjar l’art fàcil, comercial i complaent.
Aquesta barreja va convertir-los en una icona de l’avantguarda catalana de postguerra. No eren un grup unitari, eren més aviat una constel·lació. Però, com passa amb les constel·lacions, la gràcia no és tant la distància entre estrelles sinó la figura que dibuixen.
Efímers però eterns
La seva aventura va durar poc, però va marcar una època. El 1955 coincideix amb la III Biennal Hispanoamericana d’Art a Barcelona, on el grup irromp amb força i on, alhora, es publica la monografia Pintura sin “ismos” de la Sala Parés, que defensava la pintura figurativa. Un xoc de mons, un canvi de cicle.
El Grup Taüll no tenia la voluntat de ser etern. Però la seva petjada és d’aquelles que es tornen referència. La prova? El Museu de Valls els dedica ara, 70 anys després, una exposició que reuneix una quarantena de peces, i que s’allarga fins al 28 de setembre. Una mena de “remember” que no és nostàlgic, sinó celebratiu.
El retorn a Valls
No és casual que aquesta exposició tingui lloc a Valls. D’aquí era Francesc Català-Roca, l’home que amb una sola fotografia va donar nom i identitat al grup. És com si la ciutat tanqués un cercle, tornant la imatge a les seves parets i donant al públic l’oportunitat de veure el que va néixer com un experiment i va acabar convertint-se en llegenda.
El Museu de Valls, a més, no s’ha quedat curt. Aquesta exposició forma part de la commemoració dels 70 anys de la Biennal del 55, i arriba després d’una mostra dedicada als figuratius de Parés: noms com Togores, Mompou o Amat. Un diàleg entre els qui volien mantenir la figuració i els qui la volien rebentar.
Art sense data de caducitat
La lliçó del Grup Taüll és clara: l’art no necessita durar molt per ser intens. En poc temps, aquests set artistes van demostrar que la modernitat no és un destí, sinó un camí. I que, a vegades, el que queda no és la quantitat d’obres sinó la força amb què sacsegen la seva època.
En paraules d’un visitant a la inauguració: “Això és com veure el rock català dels 90, però en pintura”. I potser sí: un esclat breu, intens i capaç de canviar-ho tot.
Visitar l’exposició
L’exposició “Grup Taüll. L’avantguarda efímera” es pot visitar fins al 28 de setembre al Museu de Valls. L’entrada és gratuïta, així que no hi ha excusa per no passar-hi i veure de primera mà com set artistes van reescriure la modernitat catalana en temps de postguerra.
Per a més informació dels horaris de l'exposició, es pot consultar la pàgina oficial del Museu de Valls.
Al final, el Grup Taüll ens recorda que l’art no es mesura en anys, sinó en intensitat. Que una sola imatge pot fer història. I que, per molt efímer que sembli, allò que es fa amb autenticitat pot esdevenir etern.
