Quan ser propietari és delicte i ocupar un pis surt gratis
Quan els veïns truquen als Mossos per un intent d’ocupació, el que menys esperen és veure com els “okupes” marxen tan tranquils, sense conseqüències, com qui surt del Mercadona sense bossa. Però això és exactament el que ha passat a Blanes.
En un país on tenir una propietat sembla més perillós que posar una sombrilla i marxar de la plaja en ple mes d’agost, cada nou cas recorda que els drets dels propietaris han passat a ser decoratius. I no, no és una exageració.
El cas d’aquesta tarda a Blanes és un resum perfecte de la tragicomèdia espanyola: tres adults amb tres menors entren a un pis trencant la porta d’una propietària anglesa que, casualitats de la vida, és al seu país. Els veïns, responsables, truquen als Mossos. Fins aquí, el guió de qualsevol sèrie sobre “okupes” que ja coneixem massa bé.
Arriben els Mossos i, sorpresa: “No podem fer res, hi ha menors”. El mantra que converteix qualsevol intent d’ocupació en una classe pràctica de dret comparat, versió surrealista. Allò de les 48 hores? “Ja si això… demà”. O sigui, que si et roben el pis amb criatures pel mig, la llei et diu que et facis un cafè amb gel i esperis.
I la història encara millora: el gestor que administra el pis reconeix un dels ocupes. L’home li diu, literalment: “Hombre, fulano, aquest és un dels pisos que jo porto”. Resposta del protagonista: “Ah sí? Doncs aleshores, marxem”. I marxen. Sense denúncia, sense conseqüències, sense res. Els Mossos, atònits, pregunten: “De què els coneixes?”. Resposta: els mateixos ocupes li havien ofert “serveis” per… desallotjar ocupes. Sí, circularitat perfecta. És l’economia col·laborativa, però en versió cutre.
La propietat privada en estat decoratiu
El resultat: la propietària recupera el pis, sí, però amb la porta rebentada i la factura d’una nova. El sistema? Tan panxo. La llei protegeix més qui ocupa que qui ha treballat per comprar un habitatge. Ser propietari avui és com anar a una festa major i esperar que ningú et tiri cervesa per sobre: una il·lusió ingenua.
I és que Espanya s’ha especialitzat en legislar perquè l’habitatge privat sigui un camp de batalla permanent. Els propietaris són vistos com “enemics del poble” i qualsevol intent de defensar el seu dret bàsic es converteix en sospitós. Mentrestant, l’Estat mira cap a una altra banda, massa ocupat en malbaratar diners públics en corrupció, festes i senyoretes sospitoses "presuntamente".
La gran trampa de llogar
No és estrany que cada vegada més propietaris decideixin fugir del lloguer tradicional. Davant lleis que converteixen un impagament en un malson judicial etern, molts prefereixen deixar el pis buit o tirar de lloguer turístic. El problema no és llogar, és que la llei tracta els llogaters irresponsables millor que els qui compleixen.
Quan la protecció es converteix en impunitat, el resultat és clar: menys habitatge disponible i més tensió social. I després ens preguntem per què els joves no troben pisos. Spoiler: perquè tenir-ne un disponible és com jugar a la ruleta russa.
La solució que no arriba
El que hauria de fer el govern és evident: invertir en habitatge social. Però és més fàcil recórrer al discurs fàcil de “defensar als vulnerables” mentre es deixa de banda la vulnerabilitat real dels propietaris. Perquè, siguem clars: una senyora anglesa que veu com li entren al pis no és menys vulnerable que qualsevol altra família. Simplement, la llei no la reconeix.
En comptes de gastar diners en rescats bancaris, comissions fosques o “altres entreteniments”, el govern hauria de fer el que li toca: crear pisos socials, donar alternatives reals i deixar d’empènyer els ciutadans cap a la desesperació i el negoci paral·lel dels desallotjadors de dubtosa moralitat.
Un país de contradiccions
Vivim en un Estat on el dret a la propietat és teòric, com aquelles promeses de campanya que ningú recorda després de les eleccions. Però els casos com el de Blanes són la prova que, mentre no es faci una reforma seriosa i s’aposti per un parc d’habitatge públic digne, l’ocupació continuarà sent la via ràpida per aconseguir un sostre. I la propietat privada, un lux vulnerable.
Fins aleshores, als propietaris només els queda creuar els dits i confiar que, si un dia truquen als Mossos, almenys l’ocupa sigui prou educat per marxar pel seu propi peu. Ironies de la vida.
