El secret dels joves fotògrafs de Reus que no surt a cap tutorial
A Reus no només hi ha vermut i carrers estrets: també hi ha joves que miren el món amb una càmera a la mà. Alguns el retraten en blanc i negre, d’altres el converteixen en un viatge i n’hi ha que prefereixen quedar-se amb les cares. Però tots comparteixen una cosa: no van de pressa.
En temps d’Instagram immediat i filtres que ho fan tot “bonic” en dos segons, ells defensen la paciència, la constància i, sobretot, el gust pel procés. Perquè una foto no és només un clic: és estar disposat a esperar, mirar i tornar a mirar. El resultat? Una manera d’explicar històries sense obrir la boca.
Diuen que una imatge val més que mil paraules, però a Reus sembla que també val més que mil likes. Tres joves fotògrafs, Àlex Buisan, Mireia Prous i Arnau Caldú, s’han ajuntat per parlar del seu vincle amb aquest art i el que hi ha darrere d’una foto que realment aguanta el pas del temps. I no, no és un nou filtre de TikTok.
Fotografiar és una actitud
Àlex Buisan s’enamora dels carrers. La seva càmera busca escenes quotidianes que la majoria passem per alt mentre fem cua al forn o discutim per aparcar al carrer Ample. El blanc i negre és el seu aliat: allà on d’altres veuen ombres, ell hi veu històries.
Mireia Prous, en canvi, porta la càmera com qui porta un passaport. Per a ella, cada viatge és una excusa per mirar, per observar gent desconeguda i paisatges nous. No es tracta tant de “fer la foto” sinó de trobar aquell detall que connecta amb la seva mirada íntima. Els seus àlbums són mig diaris personals, mig mapes emocionals.
I després hi ha Arnau Caldú, que prefereix els ulls humans als graffitis dels murs. El retrat és el seu camp de joc, on la paciència i l’empatia són més importants que els megapíxels. Saber esperar el gest, la mirada, el petit detall que explica qui tens davant. Ni més ni menys.
Quan fer fotos sembla fàcil (però no ho és)
En una època on tothom té una càmera al mòbil i qualsevol es declara “fotògraf freelance” a LinkedIn, ells insisteixen: fer fotos no és només clic. Darrere hi ha criteri, mirada i una feinada invisible. “Hi ha gent que pensa que és prémer un botó i ja”, diu Prous. Però no, amics: no és tan senzill com el filtre “València”.
Aquest accés massiu a la fotografia és alhora una benedicció i un perill. És genial que tothom pugui començar fàcilment, però també pot fer pensar que la feina professional no té valor. Els tres coincideixen que l’únic camí és practicar, practicar i practicar. I sí, també equivocar-se molt.
Analògic, digital i la vida entre píxels
Potser et sorprendrà, però en ple 2025 encara hi ha qui defensa la fotografia analògica. Per què? Perquè obliga a pensar abans de disparar. Arnau, Mireia i Àlex valoren aquesta lentitud com un antídot contra la bogeria digital. Cada foto és una decisió, no una rajada de 300 captures que després es queden a la carpeta “pendents”.
I després ve la postproducció: aquell univers de programes, capes i filtres que converteix la foto en una peça acabada. No és trampa, és part del procés. Un fotògraf sense edició és com un cuiner sense sal: potser menja, però li falta gràcia.
Consells per no desesperar-se
Quan els pregunten què dirien a algú que vol començar, la resposta és sorprenentment poc tecnològica: tenir paciència. No es tracta de tenir la millor càmera ni de comprar-se l’últim objectiu japonès amb nom impronunciable. Es tracta d’aguantar el ritme, de fer fotos cada dia i de gaudir del camí.
La constància és clau. La fotografia, com el cafè amb gel, requereix temps. Potser no surt a la primera, però si perseveres, la recompensa arriba. I si no, sempre et quedarà l’analògic per sentir-te una mica més “artista maleït”.
La fotografia com a manera de mirar
Al final, el que uneix aquests tres fotògrafs no és l’estil ni la tècnica, sinó la convicció que fer fotos és una manera de mirar el món. Més enllà de la moda, més enllà de les xarxes socials, es tracta de capturar instants que expliquen històries. Històries amb llum i ombra, amb silencis i gestos, amb aquella cosa intangible que fa que la foto funcioni.
A Reus, terra de vermut i de festes majors, la càmera s’ha convertit en una extensió de les seves mirades. I això, per molt digital que sigui tot plegat, continua sent profundament humà.
Enllaç recomanat
Si vols descobrir més sobre la importància de la fotografia en el nostre dia a dia, pots visitar el portal oficial de Museu Nacional d’Art de Catalunya, on la imatge parla per si sola.
