Per què el General Moragues s’ha convertit en un “sant” del catalanisme polític?

El nom de Josep Moragues sona cada cop més en les vigílies de la Diada. A Reus, la commemoració ja és un ritual que barreja història, memòria i una mica de litúrgia política. Però aquest 2025 ha tingut un gir: el filòleg i traductor Josep Murgades ha decidit elevar la figura del militar a la categoria de “sant” del catalanisme. Així, sense mitges tintes.

El paral·lelisme pot semblar exagerat —i de fet ho és, com tota bona metàfora—, però també diu molt sobre la manera com la societat catalana ha decidit recordar la seva història. Moragues no va guanyar cap batalla decisiva ni va fundar cap estat, però la seva mort brutal i l’exhibició del seu cap en una gàbia a Barcelona durant dotze anys el van convertir en un símbol gairebé impossible d’esborrar.

Un sant sense miracles, però amb gàbia

La idea de Murgades no és pas gratuïta. Els sants de l’Església solen tenir relíquies: ossos, braços, caps momificats. El catalanisme, segons ell, també en té: un cap dins una gàbia metàl·lica al Portal del Mar. No és exactament una imatge devota, però funciona com a recordatori constant d’una derrota que encara avui se celebra cada 11 de setembre.

Aquí apareix la paradoxa. Per què un poble celebra una derrota? Murgades ho resol parlant d’“antifrasi irònica”: fer d’una desfeta un punt d’orgull. No és tan estrany; a Escòcia també fan servir Culloden com a referent, i a Itàlia hi ha qui encara canta sobre Garibaldi com si fos d’ahir. La diferència és que a Catalunya la derrota és el relat central de la festa nacional.

Moragues a Reus: litúrgia civil

L’acte d’aquest 10 de setembre ha seguit l’esquema habitual: glossa acadèmica, ofrena floral i cant d’“Els Segadors”. Tot plegat organitzat per Òmnium Cultural Baix Camp i l’ANC de Reus, amb suport de diverses entitats i partits locals. Una mena de processó laica, on en lloc de ciris hi ha clavells grocs i en lloc de missa hi ha discursos amb referències a llibertat, repressió i identitat.

El regidor de Cultura, Daniel Recasens, ha aprofitat per llençar un avís: els símbols són necessaris, però poden ser perillosos si esdevenen l’únic element del relat. Una indirecta clara cap a l’extrema dreta, que també juga al terreny simbòlic. El missatge: cal recordar, però sense quedar atrapats només en els símbols.

El pes d’una derrota

L’any 1714, Barcelona cau. L’any 1715, Moragues és executat. Tres segles després, encara hi ha gent que porta flors a una placa. Aquesta persistència diu molt més sobre la identitat catalana que molts manuals d’història. I també explica per què alguns decideixen convertir Moragues en una mena de patró civil.

El més interessant és que aquesta litúrgia no sorgeix d’institucions oficials, sinó d’entitats cíviques. El record no és imposat; és mantingut per voluntat pròpia. Això fa que l’acte tingui un punt entre romeria de poble i assemblea política, amb una mica de solemnitat i una mica de festa major.

Un símbol incòmode?

No tothom, però, se sent còmode amb la comparació de Murgades. Parlar de “sants” en clau política pot sonar massa religiós en un país on la laïcitat és bandera. Però potser era precisament això el que volia: provocar, sacsejar, obligar a repensar la manera com es construeixen els mites col·lectius.

Perquè, al capdavall, els mites serveixen per explicar el que la història no pot dir amb dades fredes. Moragues és més que un general executat: és la metàfora d’una Catalunya derrotada però que insisteix a ser. Una mena de sant sense miracles, però amb un relat que no s’esborra.

Més enllà de Moragues

La commemoració de Reus no és un fet aïllat. Cada setembre, per tot el país, es multipliquen els actes que barregen homenatge històric i discurs polític. Alguns veuen en això un excés de nostàlgia; d’altres, una manera imprescindible de mantenir viva una identitat que no sempre té espais oficials on expressar-se.

Potser aquí hi ha la clau: el catalanisme és un moviment que ha hagut de construir la seva pròpia litúrgia civil, amb herois, màrtirs i fins i tot “sants”. Moragues n’és un, i la seva gàbia metàl·lica, per estrany que sembli, és un objecte sagrat d’aquesta memòria.

Conclusió: entre història i ironia

Convertir Moragues en sant pot semblar una boutade, però té un sentit profund. En un país on la Diada celebra una derrota, potser no hi ha millor símbol que un cap penjat en una gàbia. La ironia és la força que manté viu el relat: una derrota que es recorda com victòria moral.

Com deia Murgades, abans de pensar en independències hipotètiques, cal reforçar una catalanitat insubornable. I potser aquesta catalanitat passa per recordar que, fins i tot en la derrota, hi ha qui aconsegueix esdevenir símbol etern.

Per aprofundir en la figura de Josep Moragues i el context de la Guerra de Successió, es pot consultar el Gran Enciclopèdia Catalana.