El Nàstic s’ensorra a Sanlúcar i s’encenen alarmes
Hi ha dies que el futbol et posa un mirall al davant i no t’agrada gens el que hi veus. El Nàstic de Tarragona va visitar l’Atlético Sanluqueño amb aquella promesa típica: “avui sí”. I, durant una estona, fins i tot ho va semblar. Però una cosa és tenir pilota i una altra és tenir vida.
Perquè el que va començar amb pressió alta i una mica d’orgull va acabar deixant una sensació rara (d’aquelles que et duren tot el diumenge). I quan el partit et demana una reacció, el més preocupant no és fallar… és no intentar-ho. Uf.
Sanlúcar de Barrameda té aquella llum de costa andalusa que, en fotos, queda preciosa. A la gespa, però, el futbol és menys postal i més realitat. I la realitat del Nàstic de Tarragona a casa de l’Atlético Sanluqueño feia olor de nervi, de pas curt i de silenci.
El partit de Primera Federació es presentava com el típic examen incòmode: rival jove, entorn calent i la sensació que no hi ha marge per badar. I aquí ve la pregunta (incòmoda): quan un equip necessita un cop de puny a la taula, què passa si només fa soroll amb els dits?
El marcador va acabar parlant clar: Atlético Sanluqueño 1-0 Nàstic. I el pitjor no és el resultat, sinó el context: els grana van encadenar la quarta derrota consecutiva i queden com a primer equip fora del descens, a només dos punts de la zona vermella.
Sanluqueño-Nàstic: el partit que encén la sirena
| Fitxa ràpida | Dada |
|---|---|
| Partit | Atlético Sanluqueño - Nàstic de Tarragona |
| Competició | Primera Federació |
| Resultat | 1-0 |
| Moment clau | Penal aturat a Jardí i gol a la sortida d’un córner |
| Situació a la taula | Primer dels salvats, a 2 punts del descens |
Un inici amb pilota… i una ocasió d’or
La primera part va tenir un guió que, sobre el paper, és gairebé tranquil·litzador. El Nàstic va sortir amb energia, amb la pilota i amb intenció. Moi Delgado va avisar des de la frontal i el rival, un Sanluqueño amb molts joves i poca experiència, semblava disposat a patir.
I llavors va arribar l’escena que ho podria haver canviat tot. Marc Montalvo es va endinsar a l’àrea i Ntji el va fer caure amb una agafada. L’àrbitre ho va tenir clar: penal. Ni la revisió del sistema (FVS) va moure la decisió. O sigui: oportunitat neta. De les que no demanen permís.
Jaume Jardí, especialista des dels onze metres i amb quatre penals marcats aquesta temporada, va assumir la responsabilitat. Va xutar al centre i el porter Rubén Domínguez el va aturar amb les cames. I aquí apareix la sensació que fa més ràbia: quan estàs en una dinàmica fosca, fins i tot el que saps fer… et surt tort. Tal qual.
Domini sense mossegada
Amb el penal fallat, el Nàstic no va baixar la persiana. Al contrari: va continuar pressionant, robant i tancant el Sanluqueño al seu camp. La possessió i el control al mig del camp van ser bons, fins i tot excel·lents per trams. Però el futbol no puntua per percentatges de pilota. Puntua per colpejar quan toca.
El problema? Quan el Nàstic trobava un espai, el regalava tot seguit: passades mal executades, decisions precipitades i duels individuals perduts quan més aire hi havia per fer mal. Jardí va tenir un xut alt des de la frontal. I també un mà a mà dins l’àrea, després d’una passada filtrada d’Álex Jiménez, que va acabar amb un tir tou, fàcil per al porter. Dominar, sí. Espantar, no.
El Sanluqueño, mentrestant, també va ensenyar les dents en una acció de Javi Feria: xut potent des de la frontal i Dani Rebollo traient els punys. Una ocasió puntual. Però també un avís: si tu perdones, el rival aprèn que pot. I això, en futbol, és perill pur.
La segona part: quan el partit se’t gira (i tu no hi ets)
L’últim intent abans del descens emocional
La represa va començar amb una oportunitat que semblava un regal del Sanluqueño: errada en la sortida de pilota, interceptació de Pau Martínez i centrada al segon pal. Álex Jiménez va rematar amb poca contundència i la defensa local ho va salvar. Va ser, pràcticament, l’última escena amb un Nàstic recognoscible.
A partir d’aquí, el partit va entrar en una fase estranya. De les que es fan llargues. Cada canvi semblava empitjorar la cosa, com si el mecanisme estigués encallat. Fins i tot el debut de Gelardo (que hauria de portar aire i il·lusió) va quedar ofegat en un equip amb cara de “no sé per on començar”. I això, en un vestidor, pesa.
El Sanluqueño, que feia més d’un mes que no guanyava, va començar a creure-s’ho. I quan un equip jove s’ho creu, corre el doble. Iomar va provar un xut enverinat i Rebollo va haver de tornar a aparèixer. El públic local ho notava. Es movia. S’activava. El Nàstic, en canvi, anava fent petites passes enrere sense adonar-se’n.
El córner que explica una temporada
La jugada decisiva va tenir aquell punt de tragèdia domèstica. Sanz va perdre una pilota dins l’àrea grana i ell mateix va acabar salvant la situació desviant a córner un xut des de dins. Semblava un “ja està”. Doncs no. En el servei de cantonada, el centre va anar al punt de penal i el juvenil Barea va rematar entre tres defensors per fer l’1-0.
La grada del Sanluqueño, segons descrivia la crònica d’Arnau Montreal Quesada (18/01/2026), no s’ho creia. I és normal: quan portes setmanes sense guanyar i et ve un rival gran, t’esperes patir. Però el Nàstic va regalar els minuts finals amb una falta de reacció que fa mal de veure. No hi va haver setge. No hi va haver allau. Hi va haver… res. Silenci futbolístic.
Per acabar-ho d’adobar, el partit va deixar una imatge que resumeix el moment: un Nàstic que, quan necessita nervi, es torna erràtic; quan necessita lideratge, es torna pla; i quan necessita l’últim esforç, sembla que arribi tard. Dos segons tard. Sempre. És desesperant.
Què implica aquesta derrota per al Nàstic de Tarragona
Classificació, estat d’ànim i la paraula que ningú vol dir
El cop no és només numèric (que també). Amb aquesta derrota, el Nàstic queda com a primer dels salvats, a dos punts del descens. I això, a aquestes alçades, canvia el relat: ja no és “aspirem a dalt” sinó “vigilem perquè baix”. I el vestidor ho sap. I l’afició també.
Hi ha un detall que fa especialment punyent el partit de Sanlúcar: el rival es va mostrar verd en molts moments, però va tenir una cosa que al Nàstic li va faltar: orgull. Un equip jove, inexpert, però encès. L’altre, teòricament fet per competir, però amb una sensació de mort en vida quan el duel es va embrutar.
Qui busqui dades oficials i informació del club, les té a mà: a la web del Gimnàstic de Tarragona es poden seguir comunicats i actualitzacions. I sí: el futbol no es cura amb enllaços. Però ajuda a entendre el context real, sense soroll.
El que va funcionar (poc) i el que va fallar (massa)
- Pressió i control inicial: el Nàstic va començar bé, recuperant amunt i dominant.
- Penal fallat: el moment psicològic del partit; Jardí no va transformar una ocasió clau.
- Última passada i definició: quan arribava l’instant d’encertar, la jugada es desfeia.
- Segona part en caiguda: l’equip es va anar apagant amb el pas dels minuts.
- Gol encaixat a pilota aturada: rematada de Barea en un córner, entre tres defensors.
La realitat és que el Nàstic de Tarragona torna de Sanlúcar amb una derrota contra l’Atlético Sanluqueño que pesa més pel com que pel què. Quarta seguida, dos punts sobre el descens i una sensació que no enganya: si no hi ha reacció, la temporada pot acabar sent un viatge massa llarg… i sense música.
