Nàstic: crisi, banqueta i directiva al punt de mira

Hi ha dies que el Nou Estadi Costa Daurada no fa olor de gespa, sinó de nervis. I quan la graderia passa de cantar a remugar (en qüestió de minuts), el missatge és clar: aquí algú ha d’explicar coses. O almenys fer veure que les explica.

Perquè no és només el que passa al camp. És el soroll de fons. Decisions al despatx, una afició que ja ha ensenyat les dents i un calendari que no perdona: l’UD Ibiza apareix al retrovisor com aquell cotxe que, si t’acosta llums llargues, et fa suar. I això que encara no hem arribat al detall gros.

Ara sí: el Nàstic de Tarragona encadena una ratxa de quatre derrotes consecutives i s’ha quedat a dos punts del descens. A sobre, el club ha destituït el director esportiu Noé Calleja quan faltaven deu dies per tancar el mercat d’hivern, amb moviments pendents. Traducció lliure: planificació que fa patir.

El partit amb l’UD Ibiza: més que tres punts

El duel d’aquest divendres (o sigui, demà si llegeixes això el mateix dia de publicació) no va només de sumar. Va de tallar l’hemorràgia o d’obrir una altra via d’aigua. I quan un club viu en mode “avui tapa aquest forat”, qualsevol relliscada sembla el pròleg d’un altre terratrèmol. Microfrase. Fa mandra.

Quan la graderia parla, el club tremola

La sensació al Nou Estadi és la d’un equip que juga amb una motxilla. Pesa. Es nota en les conduccions, en les passades curtes i en aquell silenci incòmode després d’una ocasió fallada. I la gent, que ve d’aguantar cues a la T-11 i arribar amb l’entrepà mig aixafat, no està per metàfores: ha mostrat el seu disgust en dues ocasions, l’última contra el Teruel. Allò de “animar sempre” és més fàcil de dir que de fer.

La por del segon canvi a la banqueta

La lectura és tan simple com cruel: una nova derrota podria precipitar un altre canvi a la banqueta, el segon de la temporada. No és cap secret que, quan el clima és convuls, els clubs tendeixen a moure la peça més visible. Entrenador. Punt. Però aquí el debat ja no és només “qui entrena”, sinó qui decideix i amb quin criteri.

La directiva i la planificació: el focus es desplaça al despatx

El Consell d’Administració que governa la SAD des del 2012 pot exhibir una medalla que no és menor: haver eixugat un deute d’uns 10 milions d’euros. Això, en futbol, és com fer un castell de Valls amb la gent del barri i que no caigui: té mèrit. Però el problema és que el relat esportiu ha anat fent ziga-zagues. I a l’afició, el ziga-zaga li activa l’alarma.

18 entrenadors des del 2012: el comptador no perdona

Les xifres són lletges perquè no menteixen: des del 2012, el Nàstic ha tingut 18 entrenadors i 7 directors esportius. I en nou temporades hi ha hagut dos tècnics o més. La temporada 2017-2018, per si faltava salsa, va arribar a quatre canvis. És difícil construir un projecte així. Difícil de veritat. Ni el Mercat Central de Reus reorganitza parades cada quinze dies.

Que consti: esportivament hi ha hagut pics. Un ascens a Segona, un “quasi” ascens a Primera, i en els últims anys, tres vegades quedant a tocar del futbol professional. Però el balanç global deixa una sensació recurrent: s’arriba a la porta i, quan toca posar la clau, canvia el pany.

La destitució de Noé Calleja i el mercat d’hivern

Enmig d’aquest escenari, la destitució del director esportiu Noé Calleja arriba en el pitjor moment possible: amb el mercat d’hivern encara obert i decisions pendents. A deu dies del tancament, cada trucada, cada cessió i cada “a veure si surt això” té conseqüències immediates. I quan el comandament canvia de mans, el risc és clar: improvisació o, com a mínim, la percepció d’improvisació. I això, en una grada calenta, és gasolina.

El club ja venia transmetent la idea de cops de timó constants. No cal inventar-ho: és el que es respira quan hi ha canvis freqüents i resultats que no arriben. I, a sobre, quan la classificació estreny. El futbol és així. Un dia ets a cinc punts del play-off, l’altre mires avall. Va d’entrar o no entrar. I també de decidir bé.

El punt d’inflexió: l’adeu a Dani Vidal i una plantilla desmantellada

Si busques l’origen emocional del sisme entre club i una part de l’afició, molts assenyalen el mateix moment: l’acomiadament de Dani Vidal, tècnic de la casa. Més que la decisió en si, va pesar el “quan”: el canvi va arribar a dues jornades del final, amb el play-off gairebé garantit. Allò va encendre la metxa. I després, la derrota contra la Real Sociedad B va acabar de posar sal a la ferida. El timing, aquell gran enemic.

Una base social que creix… i que també exigeix

Amb Dani Vidal, el projecte va deixar empremta i es va notar un augment de la base social. Quan la gent s’hi enganxa, després demana coherència. I quan no la veu, protesta. És llei de grada. Al Nou Estadi, la queixa no és només “perdre”: és la sensació que s’ha trencat un fil amb el vestidor i amb la identitat del club. I això, en un equip històric de Tarragona, pesa com una llosa.

Sortides doloroses i fitxatges que no compensen

L’estiu va afegir més llenya: es va desmuntar una plantilla estimada. Alguns passos endavant eren previsibles i fins i tot orgullosos (jugadors que pugen categories): Pablo Fernández, Víctor Narro i Antoñín Cortés. Però el cop emocional va arribar amb els comiats de referents de la casa: el capità Joan Oriol, el porter Alberto Varo i també Pol Domingo. Segons la lectura que ha fet una part de l’afició, les sortides van deixar un buit que, ara mateix, no s’ha omplert amb cap incorporació que en superi el nivell.

I aquí és on la crisi es fa completa: quan el relat esportiu no quadra amb el relat institucional. Quan el club diu “projecte” però el seguidor veu “parxes”. Quan es demana paciència, però el calendari et posa l’aigua al coll. I quan el rival és l’UD Ibiza, la paraula “frontissa” ja no sembla periodística, sinó clínica.

Per situar-se i no perdre’s entre rumors i enfadades, el més sa és anar a la font: el club publica comunicats i informació corporativa al seu web oficial (Gimnàstic de Tarragona). I sí, després cadascú ho interpreta com vol. Però almenys tens el text original.

La realitat és que el Nàstic de Tarragona es juga molt més que un resultat: es juga recuperar credibilitat, calmar una grada que ja ha dit prou i demostrar que, més enllà de la urgència, hi ha un rumb. El partit contra l’UD Ibiza pot ser aire. O pot ser més fum. I a Tarragona, de fum ja en tenen prou quan toca pólvora per Santa Tecla.