Tarragona i la gigafactoria de la UE: el detall “històric” que ningú esperava en plena cursa per la IA

El cert és que la candidatura de Tarragona per acollir una de les cinc grans gigafactories europees d’IA sempre havia tingut aquell punt de epopeia tecnocràtica: molta ambició, molta pressa i un polsim de drama administratiu, tan propi de qualsevol projecte que aterra a la península. Móra la Nova, però, ho ha elevat a un altre nivell, fent que el futur de la computació avançada d’Europa depengui, potser, d’alguna cosa més antiga que els microxips.

Abans de confirmar res, les veus més prudents del sector recorden que el Govern s’hi juga una carta importantíssima. La UE observa amb atenció —i una mica de cafeïna— qualsevol moviment, perquè la competició per acollir aquests centres és de les que provoquen nervis fins i tot a les conselleries més zen. Les recomanacions de Brussel·les demanaven unitat ibèrica, però Madrid ha optat per una candidatura pròpia, marcada pel segell de Telefónica, ACS i Nvidia.

I és aquí on entra el famós “detall” del terreny: la presència de restes arqueològiques trobades durant els estudis tècnics previs. Un hallazgo poc mediàtic però molt incòmode, perquè pot alterar els terminis de construcció que el Govern havia defensat amb un optimisme digne de presentació PowerPoint. Segons fonts del sector, encara s’està avaluant l’abast real de la troballa i si això pot suposar excavacions addicionals o ajustos del projecte.

Què s’ha trobat exactament al terreny de Móra la Nova?

Les fonts que coneixen el terreny admeten que es tracta de restes encara no catalogades del tot, i per això els arqueòlegs de la Generalitat i els tècnics enviats per Madrid mantenen un hermetisme gairebé monàstic. Segons un tècnic consultat el passat 14 de novembre, “no és la primera vegada que apareixen restes en aquesta zona, però caldrà veure si aquesta vegada condicionen la planificació”.

Això contrasta amb altres veus properes al projecte que prefereixen calmar les aigües. Segons expliquen responsables del sector energètic, la presència d’indicis arqueològics “no implica necessàriament una reubicació del projecte”, ja que els informes encara estan molt verds i les afectacions podrien ser parcials. És a dir: ningú vol donar per perduda Tarragona, però tampoc ningú vol fer un anunci categoric que després els arqueòlegs els facin menjar amb patates.

El factor temps: la part menys flexible del projecte

La veritable tensió no ve tant del què s’ha trobat, sinó del quan. La UE podria anunciar les adjudicacions cap a abril o maig de 2026, i el Govern necessita que ACS —l’empresa encarregada de les obres— estigui a punt per començar com més aviat millor. Parlem d’un procés de, com a mínim, quatre anys d’obra, permisos i infraestructures pesades. És a dir: la gigafactoria no veuria la llum fins el 2030.

Un arqueòleg que segueix el cas reconeixia en declaracions indirectes el 24 de novembre que “els terminis administratius són més rígids que un fòssil: si cal fer excavació preventiva, es farà”. Una frase que a Madrid no ha fet especialment gràcia. Entre bambolines, responsables de l’administració admeten que els calendaris són “tan estrets com una carretera de la Serra de Llaberia després d’un aiguat”.

Context europeu: la cursa per la sobirania tecnològica

Cal recordar que aquestes gigafactories formen part del pla de la UE per reduir la dependència de Estats Units i la Xina en matèria de computació avançada. Aquestes instal·lacions seran el gran node continental per entrenar models, fabricar hardware d’alt rendiment i donar servei a les indústries que necessiten músculs digitals de veritat.

I aquí rau una de les pressions que pesa sobre la candidatura espanyola: la UE ja dona pràcticament per fetes les gigafactories de Alemanya i França, deixant la resta a una batalla molt més oberta entre Espanya, Itàlia, els països nòrdics i l’Europa de l’Est. Un alt responsable europeu comentava, segons recull documentació sectorial del 10 de novembre, que “una candidatura ibèrica conjunta hauria estat més sòlida”, fent referència a l’aliança que finalment no ha prosperat.

Per què Tarragona? Les virtuts que encara pesen

La tria de Móra la Nova no és casualitat. El Govern ha destacat que la zona ofereix una combinació poc habitual: sòl disponible, proximitat a infraestructures energètiques i el suport explícit del Govern català. Fonts del Departament d’Empresa i Treball valoraven aquest novembre que “Tarragona té les condicions per ser un pol tecnològic si se li dona el volum necessari”.

De fet, l’aposta encaixa amb el creixement de centres de dades a la costa mediterrània, amb la xarxa de cables submarins i el pes del sector energètic. Si no fos pels calendaris i pel subsòl una mica massa carregat d’història, la candidatura seria més rodona que una fira de vermut a Reus.

Taula d’elements clau (versió resum)

El que ve ara: silenci, informes i un xic de paciència

Oficialment, el Govern manté que la candidatura és tan sòlida com sempre. I en part tenen raó: encara no hi ha cap informe final que obligui a replantejar l’emplaçament. Però en un projecte tan ultracompetitiu com aquest, qualsevol moviment de terres —sigui per col·locar canonades o per desenterrar història— pot alterar les percepcions europees.

Per si de cas, els canals institucionals demanen no dramatitzar. En un comunicat del 18 de novembre, el Ministeri d’Indústria recomanava “esperar els resultats definitius, perquè no tots els indicis comporten afectacions importants”. Una manera elegant de dir: respirem, fem els informes i després ja veurem qui té raó.

Els pròxims mesos seran decisius. I Tarragona —entre castells, vermuts i moments de glòria al calendari romà— haurà de demostrar que també pot ser capital europea de la IA. Tot plegat, sempre que el subsòl de Móra la Nova deixi de donar sorpreses i que el passat no faci la guitza al futur, un futur que el Govern vol projectar amb més ambició que mai.

Per a informació oficial sobre el projecte, es pot consultar l’Ajuntament de Móra la Nova aquí.