Montblanc també té Amparito: el pasdoble més tarragoní... resulta que també és molt montblanquí

Quan Montblanc va començar a sonar... abans que Tarragona

Resulta que l’Amparito Roca, aquell himne que a Tarragona sona més que el despertador d’un divendres de festa major, també té casa pròpia a Montblanc. I no, no és una llegenda urbana: la Vila Ducal ja feia ballar els seus Gegants i Nans amb el pasdoble molt abans que es convertís en “la banda sonora” de Santa Tecla.

Segons recorden els cronistes locals, va ser cap als anys 50 del segle XX quan el músic montblanquí Maties Amorós i Dalmau va decidir provar una cosa: fer ballar els Nans i Gegants al so d’aquella melodia que enganxava com el confeti al terra mullat. L’orquestra La Nova la va tocar per primer cop i, des d’aquell moment, no hi ha Festa Major que no s’obri amb l’Amparito.

Mentrestant, a Tarragona, el tema encara sonava de tant en tant a concerts de banda, a les Palmeres i als diumenges taurins. Però encara no era “la seva”. La ciutat la va adoptar oficialment molts anys després, sobretot a partir del 1986, amb la recuperació de l’Àliga i l’entrada en escena del tarragoní més famós després del Chartreuse: l’Amparito.

Cent anys d’un himne compartit

En motiu de la festa major de Montblanc es va retre homenatge a Jaume Teixidor Dalmau, el compositor d'origen barceloní que va escriure el pasdoble el 1925. Un segle després, el municipi vol reivindicar el seu paper silenciós en la història d’aquesta melodia universal, que ha sonat tant en places majors com a la desfilada olímpica de Sydney 2000.

“Des de fa més de 70 anys, els nostres Nans i Gegants ballen l’Amparito a la plaça Major i davant de l’Ajuntament. És part del nostre ADN festiu”, explica Ismael Porta, president dels Gegants i Nans de Montblanc. L’acte tindrà lloc en el marc de la Salve de la Festa Major, i promet un d’aquells moments d’emoció col·lectiva en què fins i tot els més tímids acaben taral·lejant el “lo lo lo”.

Un pasdoble amb accent valencià i cor català

Tot i ser part del paisatge sonor català, l’Amparito Roca va néixer molt lluny de la plaça Major montblanquina. El 1925, Jaume Teixidor, llavors director de la banda de música de Carlet (a uns 30 km de València), va dedicar el pasdoble a una nena de 13 anys: Empar Roca Ibáñez, alumna seva i molt amiga de la seva filla. El nom va sortir d’un sorteig entre les alumnes de piano i l'afortunada de portar el nom de la composició va ser l'Empar. La peça es va estrenar l’11 de setembre de 1925 al teatre El Segle.

Després d’aquella estrena, la melodia es va escampar com una cançó viral... però de fa un segle. De plaça en plaça, de banda en banda, fins arribar a Catalunya, on amb el nostre esperit festiu va trobar-hi un company perfecte. I així, mentre a Tarragona l’Amparito pujava en popularitat als anys 80, a Montblanc feia dècades que formava part del protocol no escrit de la festa.

Montblanc i Tarragona, germanes de pasdoble

Això no va d’una batalla per l’autoria, perquè l’Amparito és com la Rosa dels Vents: ningú la pot tenir en exclusiva. Però Montblanc, aquesta vegada, vol deixar clar que no només hi participa —hi sona des de fa més de 70 anys.

Tant Tarragona com Montblanc comparteixen una mateixa emoció quan comencen a sonar els primers compassos: el moviment dels Nans, la plaça plena, el públic taral·lejant. És el mateix ritual amb dos accents. Com dues versions d’un mateix ball que, a la pràctica, té un únic objectiu: fer festa.

On i quan ballen els Nans l’Amparito?

L’Amparito, himne universal (i una mica nostre)

Avui, cent anys després, l’Amparito segueix sonant per tot arreu: des de Zestoa fins a Atienza, passant per la Rambla Nova. Però a Montblanc, cada cop que comença a sonar, hi ha un punt d’orgull silenciós. Perquè, mentre Tarragona l’ha convertit en símbol, ells en fan tradició.

Potser no hi ha resposta clara a qui la va ballar primer, però el cert és que, sense Montblanc, l’Amparito no tindria memòria catalana. I això, com diria qualsevol músic del seguici, val més que mil pasdobles.