Artistes a les escoles de Tarragona: 10 anys de màgia
Quan un artista entra a una aula, no passa “una activitat” i prou: canvia l’energia. A Tarragona, més de 1.000 alumnes han viscut aquesta sacsejada creativa gràcies a ‘L’Artista va a l’Escola’, un programa que fa que l’art deixi de ser teoria i es converteixi en experiència.
I després hi ha instants que no s’obliden. Com quan el Cuc de l’amistat va començar a flotar al pati i els infants van esclatar d’alegria. Sona exagerat? Doncs no. És justament aquí on l’educació artística té sentit: en el moment compartit.
Quan l’art entra a l’aula: què passa realment
Hi ha escoles que acumulen projectes, cartells i setmanes temàtiques. Però quan entra un artista, la cosa va d’una altra manera. De sobte, l’aula es transforma en taller, el pati en escenari i la curiositat en motor. I sí, apareix una pregunta que ho sacseja tot: “I si ho fem diferent?”
La gràcia del programa ‘L’Artista va a l’Escola’ és que no posa els alumnes a “copiar” una tècnica. Els posa a crear al costat de qui crea. Això sembla un matís, però no ho és. Perquè el missatge implícit és potent: l’art no és només el resultat final, és el camí. I el camí té dubtes, proves, errors i rialles. Moltes rialles.
El ‘Cuc de l’amistat’ i el valor del moment compartit
L’artista visual Ester Fàbrega encara recorda quan el Cuc de l’amistat va començar a flotar al pati de l’Escola Sant Salvador. La reacció dels nens? Una festa. Un d’aquells instants que, si ets docent, t’agradaria embotellar i guardar per als dies difícils.
Per què impacta tant? Perquè hi ha una diferència enorme entre “fer manualitats” i construir una peça col·lectiva que té un relat, una intenció i un “nosaltres” al darrere. Els infants no només veuen un objecte: hi veuen el rastre del seu esforç, l’amistat, el grup, la idea que ha anat creixent setmana a setmana. I això enganxa. Punt.
I també hi ha una altra cosa, més fina però igual d’important: el reconeixement. Quan un artista escolta un alumne i diu “això que proposes és interessant”, l’autoestima fa un salt. Un salt d’aquells.
De la idea a l’obra: processos, materials i sorpresa
El que sorprèn a moltes famílies és que sovint el producte final no és el centre. El centre és el procés: pensar, discutir, provar materials, ajustar, tornar a provar. I aquí apareix un aprenentatge que costa molt d’ensenyar amb fitxes: la tolerància a la frustració.
Quan una estructura no s’aguanta, quan el color no surt com volien o quan una part del grup tira per una idea i l’altra part per una altra, no s’acaba el món. Es negocia. Es decideix. Es torna a començar. I, de passada, s’entrenen habilitats que serveixen per a tot: escoltar, explicar-se, acceptar canvis i defensar una idea sense aixafar la del company.
Vols una imatge mental? Un grup d’alumnes discutint si el cuc ha de “flotar” de veritat o només “semblar” que flota. Sembla una ximpleria. No ho és. És pensament crític amb cola i cartó.
Un programa que ja és ciutat: 10 anys de ‘L’Artista va a l’Escola’
Deu anys donen per molt. Donen per errors, encerts i una evidència: quan una iniciativa aguanta una dècada, és perquè respon a una necessitat real. A Tarragona, ‘L’Artista va a l’Escola’ ha anat consolidant una manera d’entendre l’educació artística que no busca “decorar” el currículum, sinó ampliar-lo.
La celebració de l’aniversari al voltant de l’IMET (Institut Municipal d’Educació de Tarragona) és més que una foto institucional. És un senyal: el programa s’ha convertit en una peça reconeixible de la ciutat, una d’aquelles coses que, quan les perds, les trobes a faltar. I molt.
Com s’organitza: escoles, IMET i calendaris
El funcionament té una base senzilla: artistes que entren als centres, temps per treballar plegats i una proposta que s’adapta a l’edat i al context. Però darrere d’aquesta “senzillesa” hi ha logística: encaixar horaris, coordinar equips docents, preparar materials, acordar objectius i donar marge perquè passi el que ha de passar. Creativitat, sí. Però també organització.
Quan això està ben lligat, l’aula respira. I quan l’aula respira, l’alumnat s’arrisca més a provar coses noves. I quan s’arrisca… passen coses bones. Així de simple.
Què hi guanyen alumnes i docents (i també els artistes)
El benefici no és només “fer una obra”. És tot el que s’activa mentre l’obra es construeix. Per al grup classe, és una oportunitat de sortir del paper habitual (el que sempre lidera, el que s’amaga, el que diu “jo no sé dibuixar”). I de sobte els rols es mouen. I això és molt sa.
- Alumnes: participen en un projecte real, treballen en equip i guanyen confiança per expressar-se.
- Docents: incorporen noves metodologies i veuen l’alumnat en un altre registre (més creatiu, més espontani).
- Artistes: connecten amb la ciutat i posen la seva pràctica en diàleg amb mirades fresques, directes i sense filtres.
I encara hi ha un guany menys visible però clau: crear cultura de centre. Quan un projecte artístic surt bé, no queda tancat en una aula. Es comenta al passadís, es veu al vestíbul, s’explica a casa. I el centre, sense adonar-se’n, fa comunitat.
| Moment | Què passa | Impacte habitual |
|---|---|---|
| Abans | Expectatives, curiositat, una mica de vertigen | L’alumnat s’activa i pregunta més |
| Durant | Prova i error, decisions en grup, creació compartida | Augment de motivació i cohesió |
| Després | Exposició, conversa, orgull pel resultat | Record emocional i sentit de pertinença |
El que queda després: competències, autoestima i comunitat
La pregunta del milió és aquesta: què queda quan l’artista se’n va? Queda una peça, sí. Però sobretot queda una manera de mirar. Una manera d’atrevir-se. I un record que, per alguns alumnes, pot ser el primer cop que se senten bons en alguna cosa que no és un examen.
Perquè l’art a l’escola no va només de pintura o escultures. Va de llenguatge, d’identitat i de convivència. I quan això entra a l’aula, ja no marxa del tot.
Art i convivència: del pati al barri
Un projecte com el del Cuc de l’amistat funciona perquè posa el focus en un valor que els infants entenen sense sermons: l’amistat, el respecte, el “jo amb tu”. I quan aquesta idea es materialitza en una obra visible, el missatge es fa tangible. No és una frase a la paret. És una experiència viscuda.
Alguns centres aprofiten aquestes creacions per obrir portes al barri: mostres, petites inauguracions, invitacions a les famílies. I aquí passa una cosa preciosa: l’escola deixa de ser només escola i es converteix en un espai cultural. Tal qual.
Com replicar l’experiència: pistes per a centres i famílies
No tots els centres poden muntar el mateix format, però l’esperit es pot traslladar. La clau és donar temps, donar sentit i evitar el “hem de córrer”. L’art necessita marge. I els infants, també.
- Defineix una pregunta: “Què ens uneix com a grup?” “Com volem que sigui el nostre pati?”
- Treballa amb materials accessibles: cartró, tela, papers, objectes reutilitzats (i imaginació).
- Reserva moments de conversa: no tot és fer; parlar del que s’està fent és part del projecte.
- Fes visible el procés: fotos a l’aula, un mural, un petit diari del projecte.
- Acaba amb un gest de celebració: una exposició, una presentació, una visita de famílies.
I a casa? Una idea simple: quan el teu fill t’expliqui el projecte, no preguntis només “què heu fet”. Pregunta “què has decidit tu?” o “què t’ha sorprès?”. Canvia la conversa. Canvia tot.
La realitat és que ‘L’Artista va a l’Escola’ ha demostrat, en aquests 10 anys a Tarragona, que l’educació artística no és un extra simpàtic: és una via directa cap a la motivació, la convivència i l’autoestima. I quan un cuc comença a flotar i un pati esclata d’alegria, no és casualitat. És escola. És ciutat. I és memòria.
