El pes a la balança canvia constantment per motius que sovint no considerem: la quantitat de líquids, l'alimentació o fins i tot l'hora del dia. Fixar-se només en el pes no reflecteix el progrés real.

Un dels errors més grans que veig a Malagaentrena és precisament aquesta obsessió amb el pes. Moltes persones no s'adonen que quan comencen a entrenar, poden guanyar massa muscular mentre perden greix, fent que la balança no baixi o fins i tot pugi, però el cos millori.

Hi ha canvis que no es veuen al primer cop d'ull: dormir millor, tenir més energia, reduir dolors d'esquena o sentir-te més àgil. Aquests són senyals clares de progrés que sovint s'ignoren per no ser visibles a curt termini.

És fonamental valorar el procés i entendre que la constància no significa perfecció. Moltes persones comencen amb energia, però quan la rutina baixa, es senten culpables. El canvi real està en assumir que cada pas, per petit que sigui, és un avanç important per a la salut.

La relació entre disciplina i mentalitat és clau: quan ajornem el que sabem que ens fa bé, això afecta la nostra autoestima i la forma de superar reptes. En canvi, complir petits compromisos amb un mateix reforça la confiança i la resiliència.

Entrenar només per la imatge és una motivació inestable. Quan entrenes per tu, pel teu benestar i salut, és quan aconsegueixes mantenir-ho en el temps.

Molta gent mai se sent prou, sempre es compara i això genera insatisfacció constant, afectant la salut física i mental. Per això, cal construir una relació més realista amb el cos i l'entrenament.

Un altre error habitual és pensar que tothom necessita el mateix pla. No és igual tenir una feina sedentària que física, ni un estil de vida amb molta tensió que un més relaxat. L'entrenament ha d'adaptar-se a cada persona i moment vital.

Moltes vegades, la fatiga és mental i no física. Un dia intens amb molta càrrega cognitiva pot deixar-te més esgotat que una sessió d'exercici. El rendiment depèn de l'equilibri entre la ment i el cos.

El canvi físic no comença a la balança, sinó en com penses sobre tu mateix i en com valores el teu procés. Deixar de fixar-se en el pes i centrar-se en hàbits i constància és el que realment fa la diferència. Els resultats arriben quan deixes de perseguir-los i comences a construir-los.

Si necessites ajuda, pots trobar-nos a malagaentrena.com.

La raó és que vivim en una cultura de l'èxit on l'error està penalitzat. A l'escola, a la feina, a la vida. Però si ho pensem bé, tots els nostres aprenentatges més importants han vingut dels nostres errors.

Quan un nen comença a caminar, cau mil vegades. I ningú li diu "ja està, has suspès en caminar". Simplement l'animem a tornar-ho a intentar. Però què passa a mesura que anem creixent? Quan creixem, els errors ja no es veuen amb aquesta normalitat.

Què passaria si canviéssim la nostra mirada sobre l'error? Si en lloc de dir "has fet malament això" diguéssim "què interessant, has descobert una manera que no funciona"? Si celebressim l'error com una oportunitat d'aprenentatge?

Els infants necessiten saber que equivocar-se és humà, és normal i necessari. Que les persones que admiren també s'equivoquen. Que jo, com a mare, com a mestra, també em moro de por a vegades i també faig coses malament, que cometo errors.

Aquest mes us proposo compartir amb els vostres fills o amb els vostres alumnes els vostres errors, explicar-los que us heu equivocat molts cops i què n'heu après d’aquestes ensopegades en el camí. Parleu dels vostres errors amb naturalitat. I quan ells s'equivoquin, canvieu el "no passa res" per un "què n’has après d'això?".

Perquè els errors no són fracassos. Són esglaons cap al creixement.

Fins al mes vinent i que “PerPenseu” molt.

Quan mireu enrere, recordeu qui us llegia un conte abans de dormir? No era només la història, era el moment. Era el sentiment d’acompanyament, seguretat i amor. Era aquell espai només nostre on tot el que importava eren les paraules i la nostra complicitat.

Llegir junts és molt més que passar pàgines. És crear un ritual, un espai de connexió. És descobrir mons nous plegats, riure amb les mateixes escenes, tenir por dels mateixos personatges. És compartir emocions.

I no cal esperar que els nens sàpiguen llegir sols. De fet, continuar llegint-los en veu alta quan ja són més grans és un regal increïble. Permet accedir a històries més complexes del que podrien llegir sols, permet converses més profundes, permet mantenir viu aquell moment especial.

També podem llegir cadascú el seu llibre però al mateix espai. Asseguts al sofà, cada u immers en la seva història, però junts. Això també ensenya que la lectura és una activitat valuosa, a la que paga la pena dedicar-hi temps.

I si voleu un consell pràctic: deixeu llibres a l'abast per tota la casa. A la tauleta de nit, al sofà, a la cuina. Que formin part del paisatge quotidià. Que siguin tan accessibles com qualsevol altra cosa.

La passió per la lectura no s'ensenya amb obligacions. Es contagia amb l'exemple i es cultiva amb moments compartits.

Fins al mes vinent i que “PerPenseu” molt.

Les capitals del Camp de Tarragona, Valls, Tarragona i Reus han crescut damunt un estrat dens de segles. S’hi han alçat muralles, esglésies, convents, palaus, casals de famílies benestants però també pageses i menestrals, hospitals, edificis de serveis i fàbriques, cadascun amb un pes propi dins la història urbana. Però mentre una part d’aquest patrimoni ha estat rehabilitat o reutilitzat amb encert, una altra cau en l’oblit i, de vegades, literalment, a terra, o bé ha estat objecte de rehabilitacions o reformes poc afortunades. La conservació del patrimoni arquitectònic i històric és un afer de ciutat, d’identitat i també d’economia.

“Quan un edifici antic desapareix, no només perdem pedra; perdem memòria col·lectiva.”

La consciència ciutadana hi juga un paper cada cop més rellevant. L’opinió pública no resta indiferent davant un enderrocament innecessari o la degradació sostinguda d’un barri antic. A Reus, per exemple, l’enderroc l’any 2021 per part de l’Ajuntament de dues cases noucentistes va generar una onada d’indignació. A Valls, al llarg de les darreres dècades, la ciutadania ha vist amb impotència com el Barri Antic perd comerç i habitants, mentre es va degradant i pateix ensorraments cíclics. I tot i que s’hi han fet diagnòstics i s’han engegat projectes, la realitat és que el deteriorament avança més ràpid que les solucions.

Tarragona, amb un ric patrimoni romà i medieval, ha fet passes importants en la protecció dels seus béns, especialment des de l’obtenció del reconeixement com a Patrimoni de la Humanitat l’any 2000, tot i que encara queda molta feina per fer. El catàleg de béns a protegir ampliat el 2008, el 2013 i el 2021 n’ha estat un pas clau. Reus, en canvi, ha sabut posar en valor el seu modernisme amb una estratègia cultural i turística potent. Però en ambdós casos, encara hi ha elements fora dels circuits turístics que esperen una oportunitat o, com a mínim, una restauració urgent.

“Un bon catàleg patrimonial és com una brúixola: orienta les decisions d’avui pensant en les generacions de demà.”

La clau per avançar passa per un catàleg patrimonial actiu, actualitzat i operatiu. No n’hi ha prou amb tenir-lo aprovat: cal que estigui viu, que guiï les decisions urbanístiques, que serveixi d’eina preventiva abans que d’emergència. A Valls, la revisió del POUM va oferir una oportunitat per fer aquesta feina a fons, que es va materialitzar en el catàleg de béns a protegir aprovat definitivament el 2018. Però catalogar és només el primer pas. El segon —igual o més important— és activar polítiques de rehabilitació efectives.

El cas del Barri Antic de Valls és paradigmàtic. Edificis apuntalats, cases deshabitades, esfondraments recents i un veïnat que resisteix amb una barreja de resignació i estima. Malgrat els constants esforços institucionals, la sensació general és que es va tard i malament. Diferents projectes municipals estan recuperant espais i edificis, com és el cas de diferents trams de la muralla del segle XIV, l’antiga església de Sant Francesc o l’edifici de Ca Padró. Però també és cert que en aquest mateix barri han tingut lloc iniciatives privades modèliques com la cooperativa d’habitatges La Titaranya. El que cal és determinació política i continuïtat en l’acció.

Reus i Tarragona poden aportar aprenentatges útils: des de la gestió dels béns culturals d’interès nacional fins a la incorporació del patrimoni als circuits de dinamització local. I més enllà dels grans monuments, caldria mirar també les cases menestrals, els detalls decoratius, les portalades i finestres de pedra, tot allò que fa de cada carrer un espai singular.

“Les ciutats amb futur són les que no reneguen del seu passat.”

En definitiva, la preservació del patrimoni no pot ser una assignatura optativa. És una política transversal que afecta l’urbanisme, la cultura, l’habitatge i el benestar dels veïns. I és també un compromís amb el futur: perquè cap ciutat no pot projectar-se endavant si es desentén del seu passat.

Salvar les pedres que ens expliquen la nostra història és també salvar-nos a nosaltres mateixos com a comunitat. Potser no podem recuperar tot allò que s’ha perdut, però sí que podem treballar per conservar, donar a conèixer i defensar el que ens queda. I fer-ho no per nostàlgia, sinó per convicció.

Tot seguit, quan té una vintena o més d’espectadors, comença a desgranar un discurs ple de frases on explica les virtuts i miracles del seu tònic mi-ra-cu-los, capaç de curar la tristesa, l’ull gandul del teu fill, la sífilis o que les collites rendeixin més.

Llavors apareix “l’esquer”, en forma d’un senyor que va amb crosses, lent i amb pintes no gaire sanes… Fins que dona un glop al màgic elixir i guaita! Tira les crosses, dona un parell de saltirons i ja s’ha curat!

La gent no dona crèdit, tothom fa fila perquè no vol perdre’s aquest miracle i les existències —fixa’t tu, Jocelyn!— son limitades. Un cop ha venut totes les caixes, el foraster tanca la paradeta i se'n va ben de pressa cap al següent poble, només fent una parada ràpida per recollir als afores a cert senyor sense crosses que té pinta de ser conegut seu de fa molt de temps…

Canviem d’escena i modernitzem el rerefons: un noi molt musculós i agressiu crida per una pantalleta mentre explica que fer exercici, llevar-te a les 5 am cada dia i fer-li la pilota al cap de torn et farà ser ric com ell.

En un altre lloc, una noia amb un posat molt tranquil t’explica que ella és su-per-fe-liç perquè es pren un té de-no-se-què i encén una vela que fa olors agradables.

O un vídeo d’un senyor fet per Intel·ligència Artificial dient que, fent 5 minuts aquests exercicis, tindràs el cos d’un atleta o un altre que et diu que el secret per lligar amb noies és dir unes “set paraules secretes” que, és clar, no et pot dir si no has vist sencer el seu vídeo i has pagat per un dels seus cursos…

El món és ple “d’emprenedors” que, amb consciència del seu engany o de bona fé, ens prometen el paradís a preu de saldo: si fem allò o això, si paguem per tal o pasqual, aconseguirem ser més macos, rics, fer bona olor i tenir una vida fàcil i feliç…

Quan, en veritat, tenir una vida fàcil porta molta feina (o uns pares molt rics) i ser feliç… "buenu", és complicat.

Una perspectiva històrica sobre aquesta última ens serà útil: en les Màximes de Shuruppak, escrites a la Mesopotàmia del 2600 aC, un pare recomana al seu fill que, si vol tenir una vida ordenada, ha d’evitar l’excés, controlar les emocions i portar-se bé amb els altres.

Les Instruccions de Ptahhotep de l’Egipte del 2400 aC (any més, any menys) descriu com tenir una vida bona: evitar la ira, ser generós i escoltar abans de parlar, entre altres coses.

I així podríem continuar buscant i buscant i buscant en els 4600 i escaig anys que ens separen d’aquests dos: les seccions d’autoajuda ja han passat de ser prestatges interessants amb llibres amb bones idees a ser un conjunt de “Fes el que faig jo” i altres fórmules su-per-e-fi-ca-çes…

Quan, si això fos veritat, només hi hauria un llibre en tota la prestatgeria!

Aneu amb compte amb els venedors de miracles i utopies! Servidor de vostès us deixa, que acabo de veure un anunci d’un curs sobre cóm escriure articles interessants en 5 minuts i només em costarà 20 euros… i això que és un curs valorat en 200!!! Un xollo!!!!

Però què passa quan no els ensenyem a dir que no?

Dir que no és un acte de respecte cap a un mateix. És reconèixer els nostres límits, les nostres necessitats, el nostre espai. I és una habilitat fonamental per la vida.

Un infant que no sap dir que no serà un adult que es deixarà portar pels altres. Que acceptarà situacions que no li convenen per por de decebre. Que posarà sempre els altres per davant. És això el que volem transmetre? És això en allò que volem convertir-nos?

No us dic pas que criem fills egoistes o maleducats. Parlo d’ensenyar-los que està bé tenir límits, que poden decidir sobre el seu propi cos, que no han de fer abraçades si no els ve de gust, que poden dir “no vull” sense culpa.

Com ho fem? Primer, respectant els seus no. Quan un nen diu “no vull una abraçada” i nosaltres insistim “dona una abraçada a l’àvia”, li diem que els seus límits no importen.

Quan respectem les seves decisions (sempre que no comportin perill), els ensenyem que tenen dret a decidir sobre ells mateixos.

Us heu plantejat mai què comporta no respectar els seus “no vull”, “no m’agrada”, “no em ve de gust”?

Aquest mes, observeu quantes vegades diuen que no i com reaccioneu. I penseu si els esteu ensenyant a respectar-se.

Perquè dir que no també és una forma d’amor propi.

Fins al mes vinent i que “PerPenseu” molt.

Però si som sincers amb nosaltres mateixos, aquest pensament és un pensament força limitant, ja que moltes vegades són ells els que ens ensenyen a nosaltres.

No sé si vosaltres us heu sentit mai així, però a mi, els infants m'ensenyen a viure el moment present quan s'aturen a mirar una formiga durant deu minuts.

M'ensenyen a perdonar de debò quan cinc minuts després d'una discussió ja han oblidat el que els ha fet enfadar tant.

M'ensenyen a ser valenta quan proven coses noves sense por al ridícul.

I sobretot, m'ensenyen a ser millor persona.

Perquè educar no és un camí d'una sola direcció. No és només qüestió de transmetre coneixements o valors de dalt a baix. És un diàleg constant, un camí que es recorre junts, on tothom, si hi està disposat, aprèn.

Quan els meus alumnes o la meva filla em pregunta "per què estàs trista?" m'obliga a posar noms i cognoms a les meves emocions i, per tant, estic aprenent. Quan em diuen "això no és just" em fan replantejar una decisió i, per tant, estic creixent. Quan em perdonen amb tanta facilitat, m'estan ensenyant sobre la generositat.

Els infants no són recipients buits que hem d'omplir amb la nostra saviesa. Són persones senceres, amb la seva pròpia visió del món, sovint més clara i honesta que la nostra.

Aquest mes us convido a estar atents a tot el que us ensenyen els vostres fills. A escoltar de debò les seves preguntes, a valorar les seves opinions, a aprendre de la seva manera de viure.

Perquè educar també és deixar-se educar.

Fins al proper mes i que “PerPenseu” molt.

Vivim en un món ple d'estímuls constants. Tenim sempre tots una llista infinita de tasques pendents, dia rere dia.

Els nostres fills passen d'una activitat extraescolar a una altra, dels deures als videojocs, del mòbil a la tauleta. I quan hi ha un minut de silenci, un espai buit, sentim la necessitat urgent d'omplir-lo amb alguna cosa.

Però què passa si ens avorrim una estona... i els deixem que s’avorreixin?

M'he sorprès moltes vegades pensant que no puc parar, que estic perdent el temps si no faig res. També dient “vine, fem això” quan veia la meva filla asseguda sense fer res aparentment productiu.

Com si l’avorriment fos un enemic a combatre, que cal evitar costi el que costi.

Però resulta que l’avorriment és el millor terreny per a la creativitat. Quan no hi ha res programat, quan no hi ha cap pantalla que ens entretingui, ens veiem obligats a buscar dins nostre.

I és aleshores quan apareixen les idees més boges, els jocs més imaginatius, les històries més increïbles, les preguntes més profundes.

L’avorriment no és temps perdut. És temps per guanyar. És l’espai on neix la curiositat, on es desenvolupa l’autonomia, on aprenem a estar bé amb nosaltres mateixos.

Així que aquest mes us proposo un repte senzill (i difícil alhora): deixar espais buits a la vostra agenda i a la dels vostres fills.

No programeu cada minut del cap de setmana. Resistiu la temptació de buscar alguna activitat a fer quan penseu —o us diuen— “m’avorreixo”.

I vegeu què passa. Potser us sorprendrà descobrir que de l’avorriment neixen les millors aventures.

Fins al mes vinent, i que “Perpenseu” molt.