Hi ha caps als què els pots dir «no ho entenc» o «crec que t'equivoques» sense que passi res. I n'hi ha d'altres amb els què calcules cada paraula abans de parlar. La diferència entre els dos escenaris no és una qüestió de sort ni de caràcter: és el que els experts anomenen seguretat psicològica.

La seguretat psicològica és la percepció que tens que pots expressar-te, preguntar, discrepar o reconèixer un error sense por a represàlies. Sembla bàsic. I, malgrat això, és escassa.

No és si el teu cap és bon o mala persona. És si quan parles amb ell o ella, la teva veu té espai.

Quan falta seguretat psicològica, no és que la gent es quedi callada i prou. És que la gent es cansa. El silenci constant, el fet de guardar-se opinions, de no fer preguntes per por de semblar poc competent, de no avisar quan alguna cosa no funciona perquè total no serveix de res... tot això té un cost. I el cost acaba tenint nom: estrès crònic, desvinculació, i en molts casos, burnout.

No és casualitat que les organitzacions on hi ha més casos de burnout siguin sovint les mateixes on la comunicació efectiva brilla per la seva absència. On el lideratge no genera confiança, la gent no es comunica, i quan la gent no es comunica, els problemes s'acumulen fins que exploten, en forma de baixa, de conflicte o de marxa silenciosa.

La investigació en psicologia organitzacional, i especialment el treball de la professora Amy Edmondson de Harvard, porta anys documentant una cosa clara: els equips que millor funcionen no són els que mai s'equivoquen. Són els que poden parlar dels seus errors sense amagar-los.

La pregunta no és si el teu cap t'aprecia. És si, quan dissenteixes, tens permís per parlar.

El lideratge que genera entorns sans no és el lideratge espectacular. És el que crea les condicions perquè cadascú pugui fer la seva feina sense gastar energia en protegir-se.

Sembla poc heroic. Però és el que marca la diferència entre un equip que prospera i un que s'esgota.

Així que la pregunta no és si el teu cap és un bon professional. La pregunta és: et sents segur o segura quan parles amb ell o ella?

I, ja que hi ets: tu fas sentir segures les persones que et rodejen?

Quan assistim a aquestes trobades, sovint percebem que la conversa té uns límits invisibles i que la decisió real ja es va prendre abans de començar.

—Què en penseu, de la proposta? La pregunta sona sincera. Algú obre el debat, apareixen matisos, es comenten possibles alternatives... La reunió avança i sembla que encara tot és obert. Podem decidir.

Clar que, de vegades, a mesura que la reunió continua, comencem a percebre que quelcom no acaba d’encaixar.

Hi ha persones parlen com si la decisió encara s’hagués de prendre. Però d’altres escolten amb una calma molt particular. Com si tot el peix ja s’hagués venut.

I és que, en realitat, el final de la reunió ja estava escrit abans de començar. La decisió ja fa temps que s’ha pres. La reunió és un tràmit.

A moltes organitzacions passa més sovint del que sembla. La reunió es convoca com un debat, però el que realment s’hi fa és una altra cosa: explicar la decisió, preparar el terreny o començar a construir consens al voltant d’allò que ja s’ha decidit.

Això es nota. I no agrada gens. A ningú li agrada que ens donin gat per llebre.

Potser no ho diuen explícitament, però perceben que la conversa té uns límits que ningú no ha dit, però que es noten. Es poden fer aportacions, sí, però hi ha una línia que ningú espera que es creui.

Amb el temps, si aquestes reunions es repeteixen, acaben deixant una sensació estranya. I no és que siguin inútils. De fet, poden ser molt eficaces i serveixen per compartir informació, donar context o per explicar per què s’ha pres una decisió.

Però no són l’espai de decisió que semblaven al començament.

I aquesta ambigüitat acaba afectant una cosa molt delicada dins dels equips: la confiança en el procés. Quan les persones tenen la sensació que les decisions ja arriben fetes, no participen de la mateixa manera.

Continuen assistint a les reunions, continuen opinant, però amb una energia diferent. Participen, però ja no hi creuen.

Potser, en aquests casos, la pregunta important no és si aquella reunió era necessària o no. La pregunta és una altra.

Quan convoquem una reunió per decidir entre tots…volem realment decidir entre tots? O és una reunió «cosmètica» perquè la decisió sembli compartida?