Les capitals del Camp de Tarragona, Valls, Tarragona i Reus han crescut damunt un estrat dens de segles. S’hi han alçat muralles, esglésies, convents, palaus, casals de famílies benestants però també pageses i menestrals, hospitals, edificis de serveis i fàbriques, cadascun amb un pes propi dins la història urbana. Però mentre una part d’aquest patrimoni ha estat rehabilitat o reutilitzat amb encert, una altra cau en l’oblit i, de vegades, literalment, a terra, o bé ha estat objecte de rehabilitacions o reformes poc afortunades. La conservació del patrimoni arquitectònic i històric és un afer de ciutat, d’identitat i també d’economia.

“Quan un edifici antic desapareix, no només perdem pedra; perdem memòria col·lectiva.”

La consciència ciutadana hi juga un paper cada cop més rellevant. L’opinió pública no resta indiferent davant un enderrocament innecessari o la degradació sostinguda d’un barri antic. A Reus, per exemple, l’enderroc l’any 2021 per part de l’Ajuntament de dues cases noucentistes va generar una onada d’indignació. A Valls, al llarg de les darreres dècades, la ciutadania ha vist amb impotència com el Barri Antic perd comerç i habitants, mentre es va degradant i pateix ensorraments cíclics. I tot i que s’hi han fet diagnòstics i s’han engegat projectes, la realitat és que el deteriorament avança més ràpid que les solucions.

Tarragona, amb un ric patrimoni romà i medieval, ha fet passes importants en la protecció dels seus béns, especialment des de l’obtenció del reconeixement com a Patrimoni de la Humanitat l’any 2000, tot i que encara queda molta feina per fer. El catàleg de béns a protegir ampliat el 2008, el 2013 i el 2021 n’ha estat un pas clau. Reus, en canvi, ha sabut posar en valor el seu modernisme amb una estratègia cultural i turística potent. Però en ambdós casos, encara hi ha elements fora dels circuits turístics que esperen una oportunitat o, com a mínim, una restauració urgent.

“Un bon catàleg patrimonial és com una brúixola: orienta les decisions d’avui pensant en les generacions de demà.”

La clau per avançar passa per un catàleg patrimonial actiu, actualitzat i operatiu. No n’hi ha prou amb tenir-lo aprovat: cal que estigui viu, que guiï les decisions urbanístiques, que serveixi d’eina preventiva abans que d’emergència. A Valls, la revisió del POUM va oferir una oportunitat per fer aquesta feina a fons, que es va materialitzar en el catàleg de béns a protegir aprovat definitivament el 2018. Però catalogar és només el primer pas. El segon —igual o més important— és activar polítiques de rehabilitació efectives.

El cas del Barri Antic de Valls és paradigmàtic. Edificis apuntalats, cases deshabitades, esfondraments recents i un veïnat que resisteix amb una barreja de resignació i estima. Malgrat els constants esforços institucionals, la sensació general és que es va tard i malament. Diferents projectes municipals estan recuperant espais i edificis, com és el cas de diferents trams de la muralla del segle XIV, l’antiga església de Sant Francesc o l’edifici de Ca Padró. Però també és cert que en aquest mateix barri han tingut lloc iniciatives privades modèliques com la cooperativa d’habitatges La Titaranya. El que cal és determinació política i continuïtat en l’acció.

Reus i Tarragona poden aportar aprenentatges útils: des de la gestió dels béns culturals d’interès nacional fins a la incorporació del patrimoni als circuits de dinamització local. I més enllà dels grans monuments, caldria mirar també les cases menestrals, els detalls decoratius, les portalades i finestres de pedra, tot allò que fa de cada carrer un espai singular.

“Les ciutats amb futur són les que no reneguen del seu passat.”

En definitiva, la preservació del patrimoni no pot ser una assignatura optativa. És una política transversal que afecta l’urbanisme, la cultura, l’habitatge i el benestar dels veïns. I és també un compromís amb el futur: perquè cap ciutat no pot projectar-se endavant si es desentén del seu passat.

Salvar les pedres que ens expliquen la nostra història és també salvar-nos a nosaltres mateixos com a comunitat. Potser no podem recuperar tot allò que s’ha perdut, però sí que podem treballar per conservar, donar a conèixer i defensar el que ens queda. I fer-ho no per nostàlgia, sinó per convicció.