Quan assistim a aquestes trobades, sovint percebem que la conversa té uns límits invisibles i que la decisió real ja es va prendre abans de començar.

—Què en penseu, de la proposta? La pregunta sona sincera. Algú obre el debat, apareixen matisos, es comenten possibles alternatives... La reunió avança i sembla que encara tot és obert. Podem decidir.

Clar que, de vegades, a mesura que la reunió continua, comencem a percebre que quelcom no acaba d’encaixar.

Hi ha persones parlen com si la decisió encara s’hagués de prendre. Però d’altres escolten amb una calma molt particular. Com si tot el peix ja s’hagués venut.

I és que, en realitat, el final de la reunió ja estava escrit abans de començar. La decisió ja fa temps que s’ha pres. La reunió és un tràmit.

A moltes organitzacions passa més sovint del que sembla. La reunió es convoca com un debat, però el que realment s’hi fa és una altra cosa: explicar la decisió, preparar el terreny o començar a construir consens al voltant d’allò que ja s’ha decidit.

Això es nota. I no agrada gens. A ningú li agrada que ens donin gat per llebre.

Potser no ho diuen explícitament, però perceben que la conversa té uns límits que ningú no ha dit, però que es noten. Es poden fer aportacions, sí, però hi ha una línia que ningú espera que es creui.

Amb el temps, si aquestes reunions es repeteixen, acaben deixant una sensació estranya. I no és que siguin inútils. De fet, poden ser molt eficaces i serveixen per compartir informació, donar context o per explicar per què s’ha pres una decisió.

Però no són l’espai de decisió que semblaven al començament.

I aquesta ambigüitat acaba afectant una cosa molt delicada dins dels equips: la confiança en el procés. Quan les persones tenen la sensació que les decisions ja arriben fetes, no participen de la mateixa manera.

Continuen assistint a les reunions, continuen opinant, però amb una energia diferent. Participen, però ja no hi creuen.

Potser, en aquests casos, la pregunta important no és si aquella reunió era necessària o no. La pregunta és una altra.

Quan convoquem una reunió per decidir entre tots…volem realment decidir entre tots? O és una reunió «cosmètica» perquè la decisió sembli compartida?