Els nostres fills veuen els resultats, però no el camí. Veuen l'esportista guanyant, però no les hores d'entrenament. Veuen l'artista famós, no obstant això no els anys de pràctica. I això els crea una expectativa irreal: que les coses s'han d'aconseguir ràpidament i sense esforç.

I quan descobreixen que no és així, es frustren. Abandonen. Pensen que no serveixen. No obstant això el valor no està només a aconseguir les coses. Està en el procés. En alçar-se cada dia i intentar-ho. En no rendir-se quan és difícil. En descobrir de què som capaços quan persistim.

Com ho podem ensenyar? Primer, valorant l'esforç per damunt del resultat. En lloc de dir "quina nota tan bona!", dir "he vist com has estudiat, estic orgullós de la teva dedicació". En lloc de centrar-nos en si guanyen o perden, preguntar "t'has esforçat?, t'has divertit?".

També podem compartir les nostres pròpies lluites. Explicar-los quan alguna cosa ens costa, quan hem de fer molts intents per aconseguir alguna cosa. Que ens vegin esforçar-nos i també equivocar-nos.

I sobretot, ensenyar-los que l'esforç és el que està a les seves mans. Els resultats, no sempre. Però si s'esforcen, sempre podran estar orgullosos del camí recorregut.

Perquè al final, no és el que aconseguim el que ens defineix, sinó com ho aconseguim. Fins al mes vinent i que “PerPenseu” molt.

La raó és que vivim en una cultura de l'èxit on l'error està penalitzat. A l'escola, a la feina, a la vida. Però si ho pensem bé, tots els nostres aprenentatges més importants han vingut dels nostres errors.

Quan un nen comença a caminar, cau mil vegades. I ningú li diu "ja està, has suspès en caminar". Simplement l'animem a tornar-ho a intentar. Però què passa a mesura que anem creixent? Quan creixem, els errors ja no es veuen amb aquesta normalitat.

Què passaria si canviéssim la nostra mirada sobre l'error? Si en lloc de dir "has fet malament això" diguéssim "què interessant, has descobert una manera que no funciona"? Si celebressim l'error com una oportunitat d'aprenentatge?

Els infants necessiten saber que equivocar-se és humà, és normal i necessari. Que les persones que admiren també s'equivoquen. Que jo, com a mare, com a mestra, també em moro de por a vegades i també faig coses malament, que cometo errors.

Aquest mes us proposo compartir amb els vostres fills o amb els vostres alumnes els vostres errors, explicar-los que us heu equivocat molts cops i què n'heu après d’aquestes ensopegades en el camí. Parleu dels vostres errors amb naturalitat. I quan ells s'equivoquin, canvieu el "no passa res" per un "què n’has après d'això?".

Perquè els errors no són fracassos. Són esglaons cap al creixement.

Fins al mes vinent i que “PerPenseu” molt.

Quan mireu enrere, recordeu qui us llegia un conte abans de dormir? No era només la història, era el moment. Era el sentiment d’acompanyament, seguretat i amor. Era aquell espai només nostre on tot el que importava eren les paraules i la nostra complicitat.

Llegir junts és molt més que passar pàgines. És crear un ritual, un espai de connexió. És descobrir mons nous plegats, riure amb les mateixes escenes, tenir por dels mateixos personatges. És compartir emocions.

I no cal esperar que els nens sàpiguen llegir sols. De fet, continuar llegint-los en veu alta quan ja són més grans és un regal increïble. Permet accedir a històries més complexes del que podrien llegir sols, permet converses més profundes, permet mantenir viu aquell moment especial.

També podem llegir cadascú el seu llibre però al mateix espai. Asseguts al sofà, cada u immers en la seva història, però junts. Això també ensenya que la lectura és una activitat valuosa, a la que paga la pena dedicar-hi temps.

I si voleu un consell pràctic: deixeu llibres a l'abast per tota la casa. A la tauleta de nit, al sofà, a la cuina. Que formin part del paisatge quotidià. Que siguin tan accessibles com qualsevol altra cosa.

La passió per la lectura no s'ensenya amb obligacions. Es contagia amb l'exemple i es cultiva amb moments compartits.

Fins al mes vinent i que “PerPenseu” molt.

Però què passa quan no els ensenyem a dir que no?

Dir que no és un acte de respecte cap a un mateix. És reconèixer els nostres límits, les nostres necessitats, el nostre espai. I és una habilitat fonamental per la vida.

Un infant que no sap dir que no serà un adult que es deixarà portar pels altres. Que acceptarà situacions que no li convenen per por de decebre. Que posarà sempre els altres per davant. És això el que volem transmetre? És això en allò que volem convertir-nos?

No us dic pas que criem fills egoistes o maleducats. Parlo d’ensenyar-los que està bé tenir límits, que poden decidir sobre el seu propi cos, que no han de fer abraçades si no els ve de gust, que poden dir “no vull” sense culpa.

Com ho fem? Primer, respectant els seus no. Quan un nen diu “no vull una abraçada” i nosaltres insistim “dona una abraçada a l’àvia”, li diem que els seus límits no importen.

Quan respectem les seves decisions (sempre que no comportin perill), els ensenyem que tenen dret a decidir sobre ells mateixos.

Us heu plantejat mai què comporta no respectar els seus “no vull”, “no m’agrada”, “no em ve de gust”?

Aquest mes, observeu quantes vegades diuen que no i com reaccioneu. I penseu si els esteu ensenyant a respectar-se.

Perquè dir que no també és una forma d’amor propi.

Fins al mes vinent i que “PerPenseu” molt.

Però si som sincers amb nosaltres mateixos, aquest pensament és un pensament força limitant, ja que moltes vegades són ells els que ens ensenyen a nosaltres.

No sé si vosaltres us heu sentit mai així, però a mi, els infants m'ensenyen a viure el moment present quan s'aturen a mirar una formiga durant deu minuts.

M'ensenyen a perdonar de debò quan cinc minuts després d'una discussió ja han oblidat el que els ha fet enfadar tant.

M'ensenyen a ser valenta quan proven coses noves sense por al ridícul.

I sobretot, m'ensenyen a ser millor persona.

Perquè educar no és un camí d'una sola direcció. No és només qüestió de transmetre coneixements o valors de dalt a baix. És un diàleg constant, un camí que es recorre junts, on tothom, si hi està disposat, aprèn.

Quan els meus alumnes o la meva filla em pregunta "per què estàs trista?" m'obliga a posar noms i cognoms a les meves emocions i, per tant, estic aprenent. Quan em diuen "això no és just" em fan replantejar una decisió i, per tant, estic creixent. Quan em perdonen amb tanta facilitat, m'estan ensenyant sobre la generositat.

Els infants no són recipients buits que hem d'omplir amb la nostra saviesa. Són persones senceres, amb la seva pròpia visió del món, sovint més clara i honesta que la nostra.

Aquest mes us convido a estar atents a tot el que us ensenyen els vostres fills. A escoltar de debò les seves preguntes, a valorar les seves opinions, a aprendre de la seva manera de viure.

Perquè educar també és deixar-se educar.

Fins al proper mes i que “PerPenseu” molt.

Vivim en un món ple d'estímuls constants. Tenim sempre tots una llista infinita de tasques pendents, dia rere dia.

Els nostres fills passen d'una activitat extraescolar a una altra, dels deures als videojocs, del mòbil a la tauleta. I quan hi ha un minut de silenci, un espai buit, sentim la necessitat urgent d'omplir-lo amb alguna cosa.

Però què passa si ens avorrim una estona... i els deixem que s’avorreixin?

M'he sorprès moltes vegades pensant que no puc parar, que estic perdent el temps si no faig res. També dient “vine, fem això” quan veia la meva filla asseguda sense fer res aparentment productiu.

Com si l’avorriment fos un enemic a combatre, que cal evitar costi el que costi.

Però resulta que l’avorriment és el millor terreny per a la creativitat. Quan no hi ha res programat, quan no hi ha cap pantalla que ens entretingui, ens veiem obligats a buscar dins nostre.

I és aleshores quan apareixen les idees més boges, els jocs més imaginatius, les històries més increïbles, les preguntes més profundes.

L’avorriment no és temps perdut. És temps per guanyar. És l’espai on neix la curiositat, on es desenvolupa l’autonomia, on aprenem a estar bé amb nosaltres mateixos.

Així que aquest mes us proposo un repte senzill (i difícil alhora): deixar espais buits a la vostra agenda i a la dels vostres fills.

No programeu cada minut del cap de setmana. Resistiu la temptació de buscar alguna activitat a fer quan penseu —o us diuen— “m’avorreixo”.

I vegeu què passa. Potser us sorprendrà descobrir que de l’avorriment neixen les millors aventures.

Fins al mes vinent, i que “Perpenseu” molt.